URGENTE: LIMPIAR LAS CLOACAS

Publicado en eldiario.es el 20 de marzo de 2015

En la última semana, al tiempo que conocíamos el informe de la Consejería de Sanidad madrileña en la que no les ha quedado más remedio que reconocer la magnitud de los recortes que han llevado a cabo (miles de camas menos), nos enterábamos de la existencia de una trama que tenía como centro el Hospital Gregorio Marañón y que implicaba a médicos que utilizaban los recursos públicos para pruebas privadas. Hemos sabido también que el consejero de Sanidad lo sabía y que había sido informado de esto hace tiempo; no hizo nada. No ha habido un solo consejero de Sanidad en la Comunidad de Madrid desde que gobierna el Partido Popular que esté limpio de la sospecha (o de la certeza) de utilizar  la sanidad pública para sus propios negocios y los de sus amigos. Y el enésimo escándalo de la sanidad madrileña ocurría al tiempo que nos enterábamos de los negocios que se montó Granados en este caso  a cuenta de la educación pública.

Y a eso se suman tantos imputados  (que ahora el PP pretende cambiar de nombre para ver si nos despista) que ya nadie es capaz de llevar el recuento, y eso sin contar los que no están  imputados pero sabemos que deberían estarlo. Finalmente lo que tenemos encima es una malla opaca, ocluida por la basura, que confunde instituciones públicas con intereses particulares, que no deja respirar a la política y que está ahogando a ésta y a la gente.  Ahora nos damos cuenta de que en las últimas décadas lo que ha venido ocurriendo es que en prácticamente todas las instituciones públicas se ha permitido que la política fuera utilizada para que los propios políticos se enriquecieran y enriquecieran a las grandes empresas que, a su vez, han creado una red clientelar con la que han venido decidiendo las políticas que se nos aplican. Es decir, llevamos décadas viviendo una democracia secuestrada, un expolio organizado, un robo a mano armada;  y lo cierto es que ningún partido de los que ha gobernado ha puesto ningún tipo de cortafuego real a esto, ni ha favorecido la real separación de poderes, ni ha creado verdaderos controles (sino al contrario), ni ha castigado la corrupción y ni siquiera se ha preocupado un poco por la confusión entre lo público y lo privado. Finalmente no hay más que mirar alrededor para ver que es verdad que, aparte de que obviamente los más ricos han visto como crecían sus empresas y sus negocios,  el pago a los políticos por permitir este estado de cosas está a la vista. Altos cargos de todos los partidos que han venido gobernando en cualquier institución se han beneficiado personalmente de este funcionamiento, ya sea de manera claramente delictiva (tramas de corrupción, Púnica, Gürtel, Bárcenas, áticos, Caja Madrid…), ya sea de manera completamente inmoral y presuntamente delictiva (tarjetas black), o de manera legal pero completamente falta de ética pública (altos cargos copando los Consejos de Administración de las mismas empresas a las que antes han favorecido con sus políticas). Esto es lo que tenemos y no hace falta decir que hay políticos honrados, faltaría más; pero lo que tiene que protegernos no es la honradez personal de la gente, sino el sistema de control… Y este es inexistente.

Con todo, lo peor no es esto, y ya parece muy malo. Lo peor es que dada la acumulación de inmoralidades e ilegalidades que nos rodean nos hemos visto obligados a respirar en este ambiente. Mucha gente ha terminado por creer que esto es inevitable, que esto es así en todos los países, que se trata de disfunciones habituales en democracia. Hemos aprendido a convivir con la certeza de que todo el sistema es una especie de vertedero y por tanto nada nos asombra. Nos movemos encima de una cloaca infecta, y lo peor es que veo que los partidos de siempre siguen como si nada, con sus propuestas y promesas sobre políticas cotidianas de corto alcance de las que unas se cumplirán y otras no;  pero desgraciadamente,  mucho de lo que se propone – siendo muy importante-  ha dejado de ser lo más importante. Lo primero es limpiar las cloacas; desatascar la basura y echarla sumidero abajo; construir un medio político habitable, un hábitat limpio en el que poder hacer política; en el que construir democracia real. Esto ya no se aguanta, está colapsando y hay que reiniciarlo. Yo estoy convencida de que es necesario hacer ahora lo que no se hizo en su momento: acabar con los restos de la sociedad franquista para poder hacer de este un país normal, comparable en esto a la mayoría de los países europeos.  Un país normal es ese en el que un ministro dimite por haber plagiado una tesis, por comprar un chicle con la tarjeta de un ministerio o por mentir públicamente. No digamos ya por legislar para los amigxs, por robar, malversar o prevaricar. O limpiamos o nos ahogamos.



VENTRES DE LLOGUER: SANG, FERGE I VIDA

    Publicado en Directa publicació quinzenal Núm 389 Del 14/7 al 27/7 de 2015


El mes de maig, en la seva reforma del Registre Civil, el Partit Popular va presentar d’amagat la possibilitat que les criatures nascudes de ventres de lloguer es puguin registrar sense problemes a Espanya. Això suposa, de facto, el reconeixement d’aquesta pràctica com a legítima, per a aquelles persones que disposin dels més de 30.000 euros que pot costar el nadó. Fins ara, atès que els ventres de lloguer són il·legals aquí i a gairebé tot Europa, es negava la seva inscripció als registres.

A aquesta proposta, el PSOE hi ha oposat una esmena que busca el contrari. D’una banda, dóna un termini perquè tots els nadons nascuts o que han néixer durant els propers mesos puguin ser inscrits, després del qual aquesta porta es tanca definitivament; també pretén prohibir que les empreses de subrogació –les veritables beneficiades del negoci– es puguin anunciar a Espanya. Si un negoci és il·legal, és lògic considerar que no es pot anunciar lliurement. Les empreses, constituïdes en un autèntic lobby de poder, han reaccionat a l’esmena del PSOE amb trucades, cartes i campanyes de pressió als partits. La influència econòmica que exerceix aquest sector sobre els mitjans de comunicació ja ve de lluny. I el resultat és que aquests mitjans, que viuen de la publicitat, han estat publicant publireportatges de ventres de lloguer, sempre presentats com una pràctica èticament acceptable i socialment justa, productora de felicitat. Poques coses es venen tan bé: parelles felices que només volen completar les seves famílies amb un fill o filla; nens i nenes que són desitjats i buscats; dones de classe mitjana americana que l’únic que busquen amb la seva generosa donació és satisfer altres parelles. Qui podria resistir- se a aquesta imatge?

Una altra mercantilització de les vides La veritat és que els ventres de lloguer són una mostra més de com el neoliberalisme, la seva ideologia, la seva ètica i la seva capacitat cosificadora s’estan introduint fins al moll de l’os del cos social i a les vides de les dones, especialment. Tot és objecte de comerç: els cossos, parts d’aquests cossos, la capacitat reproductiva, els fluids corporals… Els ventres de lloguer, a més del mal que fan a les dones, no són més que una compravenda de nens i nenes. Quan es van aprovar les lleis que penalitzaven aquesta pràctica a gairebé tots els països del nostre entorn, fa dues dècades, es partia d’una certa tradició social europea, es tractava de preservar un àmbit corporal i personal de la voracitat del mercat. També es protegien els drets dels que poden estar més desprotegits, en aquest cas, els nens. No obstant això, en tot just una dècada, l’enorme poder legitimador del mercat s’ha imposat amb tanta intensitat que aquestes cauteles ni tan sols s’entenen. El que es va decidir penalitzar apareix, ara, com un dret indiscutible.

Poques vegades s’entra en la discussió sobre un assumpte que continua tenint unes profundes arestes ètiques i polítiques. Un dels aspectes més característics del capitalisme és la seva capacitat per invisibilitzar-se com a estructura, per ser percebut com a sistema. Així, és molt més difícil de combatre, ja que ni tan sols se’l veu. Totes les conseqüències que genera, el que fa a la vida de les persones, s’acaba considerant una qüestió de mala sort, d’incapacitat personal o de l’esdevenir natural de la vida, sense més. Però el mercat és una forma d’organització política, econòmica i social que produeix víctimes, explotació i injustícia i que té unes regles de funcionament ben conegudes. Sempre que s’obre un mercat, de manera general i en condicions de globalització neoliberal, automàticament s’obliga els pobres a entrar-hi. Això ja ha passat amb els ventres de lloguer als països pobres, on s’ha convertit en un negoci que genera milions de dòlars, que es reparteixen les agències intermediàries, els metges i les clíniques. En aquesta situació, moltes dones amb pocs recursos econòmics no tenen més remei que dedicar-se a això perquè aquesta es converteix en la millor (de vegades, l’única) opció per a elles. Quan una activitat –els ventres de lloguer en aquest cas– es converteix en una font de riquesa important per a un país, aquest deixarà d’invertir en igualtat o en educació per a les dones. Si el PIB d’alguns estats depèn de la prostitució o els ventres de lloguer, quin interès tindrà el país a aconseguir que les dones siguin més iguals i menys pobres? Cap, perquè com més pobres i desiguals siguin elles, de més bon grat acceptaran dedicar-se a aquestes activitats.

En un futur no molt llunyà, veurem com els habitants dels països pobres es converteixen en repositoris d’òrgans per als habitants dels països rics i direm que ho fan voluntàriament. Des d’una posició anticapitalista, que òbviament no és compartida per tothom, mai no hauríem d’oblidar una cosa: sempre que s’obre el mercat –i més encara quan és un mercat nou sobre alguna cosa que abans no era objecte de compravenda– això no incumbeix només la persona concreta que es veu en la tessitura de vendre o no. La pràctica incumbeix totes les persones que es troben en la mateixa situació de gènere, raça o classe. La llibertat té sempre una dimensió social que no s’identifica amb l’individualisme.

Garanties… pels contractants Com que hi ha un negoci molt important, també hi ha un lobby empresarial molt important que encarrega informes o publica articles científics que defensen les bondats del lloguer de ventres i gasta quantitats de diners ingents en publireportatges per anestesiar la població. L’argument amb el qual es defensa políticament, d’acord amb la consideració neoliberal més pura, és la primacia del contracte lliurement signat sobre qualsevol altra consideració. Per als neoliberals, el contracte demostra la voluntat sense condicions dels contractants, protegeix els contractants i no les persones signants en situació de vulnerabilitat. La llibertat personal, doncs, queda subsumida en la llibertat de contractar, sense més consideracions. En aquest sentit, la mare gestant renuncia a tot en el moment que signa el document, especialment a la possibilitat de penedir-se. I ho fa malgrat que, com han posat de manifest diversos especialistes, la subrogació signada abans de l’embaràs no pot ser vàlida perquè expressa una intenció que es refereix a una situació que no s’ha donat (el naixement d’un fill gestat) i que és prou important perquè faci variar el consentiment. Si en qualsevol contracte s’admet que una variació important de les circumstàncies i les condicions pot canviar la consideració del consentiment, com és possible signar la cessió d’un nadó que no s’ha gestat ni parit?

Per començar, en aquesta qüestió, entra en joc la cosificació que suposa considerar les dones com a ventres, sotmetre- les a un procés d’explotació com n’hi ha pocs. El contracte fixa com i quan s’han de tenir relacions sexuals, què cal menjar, quin esport s’ha fer, quins exàmens mèdics cal passar, quines decisions s’han de prendre, quina vida s’ha de portar. Tot això, acompanyat de les injeccions d’estimulació ovàrica, les proves mèdiques invasives, la gestació de nou mesos durant els quals una no es pertany a si mateixa… i el part, amb tots els perills (i dolors, intensitats emocionals, etcètera) inherents.

Però, a més, l’objecte del contracte és un nen o una nena. No és possible diferenciar els ventres de lloguer de la compravenda de nens i nenes. Finalment, no estic en contra de la tècnica en si considerada com a donació, de la mateixa manera que la donació d’òrgans és una activitat generosa i solidària. No obstant això, quan les lleis sobre la gestació subrogada (que aleshores sí que es pot anomenar així) són garantistes i vigilen que no hi hagi diners
ni agències pel mig, la pràctica existeix en un nombre tan limitat de casos que els demandants segueixen recorrent als països pobres. A la Gran Bretanya, Austràlia, Israel o el Brasil, amb lleis d’aquest tipus, se sotmeten a aquesta pràctica germanes que ho fan per germanes, mares per filles o amigues per amics. Ningú no se sotmet a una cosa així per un desconegut, de la mateixa manera que ningú no dóna un òrgan en vida a un desconegut, però sí a una persona estimada. Els ventres de lloguer sotmeten les dones pobres a un mercat que explota els seus cossos i la seva capacitat reproductiva d’una manera industrial i desconeguda fins ara. Legalitzar-los és un pas més en l’acceptació de les regles de vida neoliberals.


PATRIARCADO Y MEDIOS DE COMUNICACIÓN DE MASAS

Publicado en Fuhem Ecosocial el 23 de julio de 2015

Vivimos en un mundo indiscutiblemente organizado alrededor de, fundamentalmente, dos sistemas de dominación material que son, además, dos dispositivos ideológicos que se retroalimentan y se fortalecen mutuamente: el patriarcado y el capitalismo.

LA PIEL Y LAS ENTRAÑAS

Publicado en el diario.es el 3 de abril de 2015

“Quizá nos ha faltado piel”, decía Floriano en un vídeo en el que él mismo hacía de José Mota y que, aunque nos parezca mentira, iba en serio. Se supone que esa falta de piel les exigía poner más énfasis en lo social, en lo que preocupa a la gente, en lo que le duele a la gente. Como las elecciones andaluzas han sido un desastre para el PP, ahora vienen las prisas y como las inauguraciones ya no convencen -al fin y al cabo, se trata de cemento- algún asesor les ha debido explicar que la piel hay que ponerla en las cosas que determinan la vida y en las que se demuestra empatía y humanidad; como además Ciudadanos es, al igual que ellos, defensor de que las personas que estén en situación irregular no tengan derecho a atención sanitaria y como, por si fuera poco, los inmigrantes sí pueden votar en las municipales… pues han decidido reformar (un poco) el maldito decreto de abril de 2012 que dejó a miles de personas sin derecho a recibir dicha atención médica.

LA VERGÜENZA DE CIFUENTES

Publicado en Público el 9 de septiembre de 2015

Un niño muerto, ahogado, hace que Europa se rasgue las vestiduras y que incluso la Presidenta de la Comunidad de Madrid escriba “vergüenza” sobre la foto del pequeño cuerpo sin vida. Ese tuit me ha preocupado durante días. Simplemente porque no lo entendía. Sí yo escribía que este tuit era pura demagogia…se me echarían encima diciendo que estaba utilizando una tragedia terrible para atacar al PP pero lo cierto es que la palabra elegida por Cristina Cifuentes no es fácil de explicar. Si hubiera escrito “horror”, “consternación”, “dolor”, lo hubiera entendido perfectamente. Estoy convencida de que la Presidenta del Partido Popular siente el mismo horror ante esa foto que cualquier persona con una mínima capacidad de empatía. Pero…¿vergüenza? Según la RAE, vergüenza es “Turbación del ánimo, que suele encender el color del rostro, ocasionada por alguna falta cometida, o por alguna acción deshonrosa y humillante, propia o ajena”. Se siente vergüenza por algo, por esa falta, por esa acción deshonrosa. ¿De qué siente vergüenza exactamente la Presidenta de la Comunidad de Madrid?

EL FUTURO YA ESTÁ AQUÍ PARA QUE LO ESCRIBAMOS

  “Vengo del futuro, no caigan en la trampa”, dijo (no es literal) la actriz Dolores Fonzi al recoger su premio Goya. Se refería a que venía...